"La violència racial ha tornat. Juntament amb el crim racial generalitzat, inclosos aldarulls. En
centenars d'episodis en més de 80 ciutats des del 2010, grups de persones negres han estat vagant pels carrers d'Amèrica -assaltant, intimidant, assetjant, amenaçant, vandalitzant, robant, disparant, apunyalant i, fins i tot, violant i matant. A les ciutats grans i petites. De manera esperada i inesperada. Però els mitjans de comunicació locals i els funcionaris públics resten en silenci.
El delicte és daltònic, diu un cap de policia de Milwaukee. La raça no és important, ens assegura l'editor d'un periòdic de Xicago, negant el que és obvi: els Estats Units és la societat més conscient de la raça en el món. Ens assabentem tots els dies d'actes de negres, de sindicats negres, de ministres negres, d'escoles negres, de música negre, de magnats negres, de propietaris de negocis negres, d'empleats públics negres, d'art negre, del nom de poetes negres, d'inventors negres, de soldats negres, de policies negres. Ens assabentem de les històries escrites pels membres de l'Associació Nacional de Periodistes Negres. Parlem de tot sobre els negres, menys de la violència i l'anarquiade negres al carrer. Això és tabú. Resultat: pocs ho coneixen. I menys encara se'n parla.
Avui dia, aquesta violència ha assolit nivells d'epidèmia a gairebé totes les ciutats del país. La llista de les ciutats cada dia es més llarga: Xicago, Miami,Filadèlfia, Las Vegas, Nova York, Atlantic City, Milwaukee, Charlotte, Kansas City, Denver, Birmingham, Saratoga Springs, Seattle, Portland, Nashville, Washington DC, Los Angele, Rochester, Wilmington, Georgetown, Greensboro, Nashville, Peoria, Vallejo, Des Moines, Dallas, Rehoboth Beach, Baltimore, Comtat de Montgomery, Boston, St Louis, Brighton Beach. I moltes més. A Donis Moines, a Iowa; a Peoria, a Illinois, i especialment a Milwaukee, on el quatre de juliol, després de saquejar una botiga propera, una multitud de gairebé 100 negres van atacr alguns adolescents blancs en un pícnic. Després de tombar a una noia blanca, una noia va dir: "Oh!, la nena blanca sagna molt". Aquest incident és probablement el més explícit delcite d'odi públic que s'ha vist en anys.
No n'havies sentit a parlar?
Ressenyes editorials
"Llegint el llibre de Colin Flaherty m'ha quedat dolorosament clar que la magnitud d'aquest problema és encara més gran del que havia descobert en la meva pròpia investigació. Es documenta tant els disturbis racials, com els mitjans de comunicació i les evasions polítiques en desenes de ciutats de tot el país" . - Thomas Sowell , National Review.
Colin Flaherty ha donat més informació que qualsevol altre periodista en el que sembla ser una tendència nacional a la pujada de la delinqüència dels negres sobre els blancs, la violència i l'abús". - WND.com
"Aquest és un llibre important. S'ha de llegir" - Rev. Jesse Lee Peterson
"El que està succeint, i el llibre ho fa indiscutiblement clar, és, en primer lloc , la violència urbana de persones negres contra persones que no ho són i contra la propietat , i, en segon lloc, la indiferència atroç, la negació i l'encobriment per part de la policia i els mitjans de comunicació" - John Derbyshire
Sobre l'autor
Colin Flaherty és un guardonat escriptor. Els seus treballs han estat publicat en més d'un miler de publicacions de tot el món , incloent el New York Times, Los Angeles Times, Boston Globe, Miami Herald, Washington Post, Bloomberg Business Week, la revista Time i altres. Com a periodista, ha guanyat més de 40 premis de periodisme, inclòs el de Millor Investigació de la Societat de Periodistes Professionals. Flaherty és actualment reporter de WND.
dimecres, 13 de novembre del 2013
El retorn de la violència racial als Estats Units i com els mitjans la ignoren
'White Girl Bleed A Lot': The Return of Racial Violence to America and How the Media Ignore It
divendres, 8 de novembre del 2013
dimarts, 5 de novembre del 2013
dilluns, 28 d’octubre del 2013
L'error no és del Tribunal d'Estrasburg sinó de Felipe González
La fi d'ETA no pot ser mai una fi sense vencedors ni vençuts. Pel contrari, ha de ser un final amb un únic vencedor: la democràcia i l'estat der dret, i amb un únic vençut: la violència com a instrument polític en una societat democràtica. És a dir, l'únic final possible d' ETA és la seva derrota total: desarmament, desmobilització, penediment públic i reconeixement i acceptació de l'estat democràtic de dret.
Però per aconseguir aquesta derrota d'ETA no valen dreçeres que vulnerin, ni descaradament ni subliminalment, l'Estat de dret. No val la dreçera criminal dels GAL, ni val tampoc la dreçera paliativa de la doctrina Parot. Una dreçera, aquesta última, que pretenia evitar una escandalosa injustícia (que persones condemnades per desenes de crims a milers d'anys de presó sortíssin en llibertat amb prou feines complerts 20 anys d'empresonament efectiu) amb una mesura penal de caràcter retroactiu que deixava sense efectes pràctics les redencions de pena, en un intent, tan benintencionat com desesperat, d'aturar l'escarceració d'etarres que s'estava produint.
Però aquesta decissió judicial, políticament i moralment comprensible, vulneraba ni que sigui lleument un principi bàsic de l'estat de dret: la irretroactivitat de les normes penals. D'aquí, la sentència condemnatòria per a Espanya del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg. Una sentència que, es digui el que es digui ara, no podia sorprendre ningú perquè estava cantada. No calia ser un expert penalista ni recórrer a teories conspiratives més o menys rebuscades per saber que la sentència seria condemnatòria per a l'Estat espanyol.
Per això resulta lamentable que la majoria de partits polítics hagin reaccionat acusant la sentència d'injusta i, fins i tot, de "cop humiliant" d'Europa a les víctimes, enlloc de fer autocrítica i reconèixer la responsabilitat de la classe política per no haver reformat el Codi Penal en el seu moment.
Des de l'any 1978 -any de l'aprovació de la Constitució- fins el 1995 -data de la gran reforma del Codi Penal-, va estar vigent el Codi Penal franquista de 1944 que recollia en el seu article 100 un decret del general Franco de 1937 que permetia la redenció de penes pel treball als presos "rojos".
El 1983, Felipe González va aprovar una primera reforma parcial del Codi Penal. Però en aquesta reforma no només no va suprimir la redenció de penes -tot i la insistència del Consell General del Poder Judicial perquè fos derogada- sinó que va voler ampliar-la als presos preventius. Tampoc ho va fer tres anys després, el 1986, quan just iniciada la segona legislatura socialista i amb una segona gran onada d'atemptats d'ETA, el cap de l'oposició Manuel Fraga Iribarne li va demanar una reforma urgent del Codi Penal que permetés que els culpables de delictes de terrorisme cumplíssin les penes íntegrament.
La reforma en profunditat hauria d'esperar gairebé deu anys més, fins al 1995, quan es va aprovar de la mà del ministre Juan Alberto Belloch en el crepúscul d'un llarg mandat socialista que agonitzava esquitxat pel terrorisme d'Estat..
Si Felipe González hagués fet les coses bé i en el seu moment, ara no existiria la sentència d'Estrasburg ni la doctrina Parot. I, el que és més important, cap pres etarra no huria sortit mai de la presó sense haver complert la totalitat de la condemna.
Però per aconseguir aquesta derrota d'ETA no valen dreçeres que vulnerin, ni descaradament ni subliminalment, l'Estat de dret. No val la dreçera criminal dels GAL, ni val tampoc la dreçera paliativa de la doctrina Parot. Una dreçera, aquesta última, que pretenia evitar una escandalosa injustícia (que persones condemnades per desenes de crims a milers d'anys de presó sortíssin en llibertat amb prou feines complerts 20 anys d'empresonament efectiu) amb una mesura penal de caràcter retroactiu que deixava sense efectes pràctics les redencions de pena, en un intent, tan benintencionat com desesperat, d'aturar l'escarceració d'etarres que s'estava produint.
Però aquesta decissió judicial, políticament i moralment comprensible, vulneraba ni que sigui lleument un principi bàsic de l'estat de dret: la irretroactivitat de les normes penals. D'aquí, la sentència condemnatòria per a Espanya del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg. Una sentència que, es digui el que es digui ara, no podia sorprendre ningú perquè estava cantada. No calia ser un expert penalista ni recórrer a teories conspiratives més o menys rebuscades per saber que la sentència seria condemnatòria per a l'Estat espanyol.
Per això resulta lamentable que la majoria de partits polítics hagin reaccionat acusant la sentència d'injusta i, fins i tot, de "cop humiliant" d'Europa a les víctimes, enlloc de fer autocrítica i reconèixer la responsabilitat de la classe política per no haver reformat el Codi Penal en el seu moment.
Des de l'any 1978 -any de l'aprovació de la Constitució- fins el 1995 -data de la gran reforma del Codi Penal-, va estar vigent el Codi Penal franquista de 1944 que recollia en el seu article 100 un decret del general Franco de 1937 que permetia la redenció de penes pel treball als presos "rojos".
El 1983, Felipe González va aprovar una primera reforma parcial del Codi Penal. Però en aquesta reforma no només no va suprimir la redenció de penes -tot i la insistència del Consell General del Poder Judicial perquè fos derogada- sinó que va voler ampliar-la als presos preventius. Tampoc ho va fer tres anys després, el 1986, quan just iniciada la segona legislatura socialista i amb una segona gran onada d'atemptats d'ETA, el cap de l'oposició Manuel Fraga Iribarne li va demanar una reforma urgent del Codi Penal que permetés que els culpables de delictes de terrorisme cumplíssin les penes íntegrament.
La reforma en profunditat hauria d'esperar gairebé deu anys més, fins al 1995, quan es va aprovar de la mà del ministre Juan Alberto Belloch en el crepúscul d'un llarg mandat socialista que agonitzava esquitxat pel terrorisme d'Estat..
Si Felipe González hagués fet les coses bé i en el seu moment, ara no existiria la sentència d'Estrasburg ni la doctrina Parot. I, el que és més important, cap pres etarra no huria sortit mai de la presó sense haver complert la totalitat de la condemna.
dissabte, 26 d’octubre del 2013
Mas, indignat perquè la NSA no li punxa el mòbil
Crec que l'Artur Mas, preocupat com està perquè la dignitat de Catalunya no quedi fora de la foto, hauria de presentar una queixa indignada i sonada davant la NSA. Com és que s'espia la Merkel, Hollande i, en el seu dia, fins i tot a Zapatero i no al president de la Generalitat? Qui s'han cregut que som, aquests nord-americans? És que s'han pensat que es pot prescindir de nosaltres? És que no saben que el futur de la UE -i, potser, del món occidental- depen de Catalunya? Sàpiguen aquests senyors de la NSA, el Capitoli i el president dels EUA, Barack Obama, que d'aquí a quatre dies exercirem el nostre dret a decidir. A decidir que volem ser espiats com Déu mana gracies al nostre estat independent i sobirà.
divendres, 25 d’octubre del 2013
dijous, 24 d’octubre del 2013
dimarts, 22 d’octubre del 2013
La responsabilitat política en la "doctrina Parot"
La Grand Chambre del Tribunal Europeo de Derechos Humanos no ha “tumbado” la llamada doctrina Parot sobre la forma de cumplimiento de las penas privativas de libertad. Esta doctrina está hoy día integrada en la legislación vigente y se aplica y aplicará sin ningún problema a todos los delitos terroristas cometidos con posterioridad a su entrada en vigor. El TEDH ni siquiera ha soñado impugnarla.
Lo que este tribunal ha declarado incompatible con el Convenio Europeo de Derechos Humanos es la aplicación retroactiva de esa “doctrina” a delincuentes que habían comenzado a cumplir sus penas antes de que, en una malhadada decisión de 2006, el Tribunal Supremo español decidiera cambiar sobre la marcha las reglas del juego y mantener a una terrorista en prisión más tiempo del que le correspondía.
(...)
Los ciudadanos, incluidos los terroristas, tenemos el derecho sacrosanto a que el castigo que se nos imponga por nuestros delitos sea el que está establecido en la ley en el momento de cometerlos También es momento de señalar a los grandes y a los pequeños culpables de lo sucedido. Los grandes culpables son los políticos y los Gobiernos de hace muchos años, de aquellos años en que se sabía a ciencia cierta que la aplicación del Código Penal y del sistema de redención de penas llevaba inexorablemente a que los presos condenados a miles de años de cárcel cumplieran en realidad menos de 20 años de efectiva privación de libertad. Fueron los Gobiernos de aquella época, que prefirieron mirar para otro lado y no modificar la ley entonces vigente, los que propiciaron que llegase el día en que terroristas sanguinarios tuviesen que ser puestos en libertad por los tribunales. En los años setenta y ochenta del pasado siglo se prefirió no agravar las penas a los terroristas porque se pensaba que cabía una solución del terror por el apaciguamiento. Craso error, cuyas consecuencias hirientes para la sensibilidad ciudadana se manifestaron cuando en el presente siglo los peores terroristas presentaron sus cuentas y pidieron su libertad.
Y entonces vino otro error, el de exigirles a los jueces que arreglasen de alguna forma lo que los legisladores habían permitido con su inacción. El de levantar un clamor social contra la evidente injusticia que suponía liberar a los asesinos con tan pocos años de cárcel, a pesar de que era bastante claro que era la ley la que lo exigía. Y la ley, como entonces se decía, no tolera atajos. Pero nuestros representantes son capaces de reclamar al mismo tiempo que se cumpla la ley y que se deje de cumplir. No son conscientes del valor intrínseco de las normas.
Article de José Maria Ruiz Soroa a El País.
Text íntegre de la resoluciò de l'Audiència Nacional decretant la llibertat immediata de l'etarra Del Río Prada.
dilluns, 21 d’octubre del 2013
El nou Movimiento Nacional
GREGORIO MORAN: Como en todas partes se trata del reparto del beneficio. Con una diferencia: la sociedad civil siciliana en determinados momentos se enfrenta a la Cosa Nostra. Aquí no se enfrenta nadie. Y no hay que matar a nadie. Para qué carajo matarlo. Lo compras y ya está, porque además sale baratísimo. El precio del periodista y del intelectual es absolutamente desdeñable. Las posiciones tomadas por ciertos intelectuales son escandalosas. Haga una investigación sobre media docena de intelectuales catalanes: desde Josep Ramoneda a Joan B. Culla. Vaya seleccionado y pregunte cuántos cargos y regalías tienen de las instituciones. No podrían vivir sin ello. O Pilar Rahola. ¡Esa mujer es una mina! Esa gente está dispuesta a defender lo que yo empiezo a definir como el nuevo Movimiento Nacional. Quiero desarrollar la idea y posiblemente dentro de un mes escriba alguna cosa en La Vanguardia, porque me parece fundamental. Sin ir más lejos, Rubert de Ventós en una sociedad normal sería un tipo despreciable, pues es el oportunista más desvergonzado de los últimos años. Les ha sacado la pasta a todos. Pero, bueno, sigue siendo una patum, que se dice aquí.
¿La Plaza de San Jaime como metáfora del eje derecha-izquierda en Cataluña ha resultado ser una ficción?
Eso era muy divertido. Cuando se traía a los turistas políticos, para entendernos, se les ponía en la Plaza de San Jaime y se les decía: "Fíjate, Cataluña es una cosa muy especial. Aquí a la derecha, la derecha [Generalidad] y a la izquierda, el PSC gobernando el Ayuntamiento. Y en verdad eran lo mismo. Podían cruzar de acera y no pasaría absolutamente nada.
Señala que el PSUC se hizo el haraquiri en los años 80. ¿Cree que al PSC puede sucederle algo similar?
Ya está en ello. El PSC es insostenible. Lo que no era calculable es el haraquiri de Convergència. Una cosa realmente sorprendente. La política convergente, el talento probado de Homs y Mas, pueden llevar a que ERC se quede con el pastel. El problema es que no hay pastel. El suflé ha bajado y todo el tema del soberanismo está de capa caída. Y más ahora que han empezado a verle las orejas al lobo. Por no hablar de la desvergüenza de decir que Madrid no quiere negociar. Perdone, cuando fueron a Madrid afirmaron que no era negociable y punto.
divendres, 18 d’octubre del 2013
dilluns, 14 d’octubre del 2013
dissabte, 12 d’octubre del 2013
En guerra civil
El còctel del que s'alimenten les guerres civils té un grapat d'ingredients habituals. Crisi econòmica més o menys profunda. Corrupció política generalitzada (o així percebuda). Creixent crispació i polarització social. Augment del radicalisme i el fanatisme polític i, sobre tot, una epidèmica deslegitimació i descrèdit de les institucions i del sistema polític vigent. Tots aquests ingredients tornen a estar dins l'actual coctelera espanyola.Si no fos pel context europeu, podriem afirmar que Espanya camina inconscientment però decidida cap a una nova guerra civil, de la mateixa manera que la Segona República ho va fer a partir del 1934. Aquesta vegada, però, espero que la tragèdia històrica es repeteixi només com a caricatura.
No es tracta d'una simple qüestió de percepció. El clima guerracivilista ha anat augmentat paulatinament en els últims anys. Una part de l'esquerra, del nacionalisme català i dels nous moviments socials, aprofitant-se del drama de la crisi econòmica i de la misèria moral de la corrupció, han radicalitzat les seves posicions i han acabat optant obertament per la ruptura política. Alguns d'ells criden sense embuts a guanyar d'una vegada per totes la guerra civil que van perdre el 1939.
Però la deriva guerracivilista no prové tant de l'existència d'opcions polítiques radicalíssimes o tossudament independentistes com de l'atac sistemàtic a la legitimitat democràtica de l'Espanya constitucional. Les tesis revisionistes sobre la transició política han anat subministrat coartades "intel·lectuals" perquè es pugui afirmar impunement que a Espanya no existeix un règim democràtic; perquè des del carrer i les institucions s'ignori quan convingui la Constitució del 1978; per fer-nos sentir culpables de la més humana i generosa de totes les lleis de la transició: la Llei d'Amnistia del 1977.
Gràcies a una concepció autista de la memòria històrica, s'ha insistit a reivindicar els republicans com les úniques víctimes de la guerra civil; s'ha tornat a atiar l'anticapitalisme més groller i l'anticlericalisme més primari; s'ha demonitzat qualsevol opció política democràtica de la dreta espanyola i, en alguns llocs, s'ha arribat a fer creure que existeix una ciutadania identitària que està per sobre de la ciutadania constitucional, quan la realitat és exactament la contrària: és la ciudania constitucional la que garanteix la igualtat de totes les persones que viuen dins els límits territorials d'un Estat amb independència de les seves legítimes diferències identitàries. En resum: han anat imposant la mentida que la transició va ser poca cosa més que la cirurgía estètica del franquisme, que continua en el poder amb un rostre més humà..
En realitat, però, el franquisme només sobreviu en l'antifranquisme militant que encara persisteix. Agradi o no, Franco va morir físicament el 1975 i políticament el 1978 amb l'aprovació d'una Constitució democràtica, plenament homologada internacionalment, que va ser negociada per exfranquistes, conservadors, socialistes, comunistes i nacionalistes catalans. S'ha dit, per a desacreditar-la, que es va redactar sota l'espasa de l'exèrcit, però havia de ser més aviat sota un sabre de Sant Simó ja que no va tenir cap efecte dissuassori, com ho demostra el fet que no va quedar ni rastre de les institucions sorgides de la sublevació militar del 18 de juliol.
Aquesta Constitució va estar precedida d'unes eleccions democràtiques, les primeres en més de 30 anys, i per la Llei d'Amnistia llargament reivindicada per totes les forces polítiques clandestines, especialment pels partits d'esquerra. Una llei imprescindible que va permetre, d'una banda, treure de la presó tots els presos polítics i, de l'altre, facilitar la imprescindible reconciliació entre els vencedors i els vençuts. És a dir, l'oblit de la resposabilitat penal -que no de la civil- dels delictes comesos per uns i altres en un conflicte en el que els dos bàndols van amuntegar -uns més que altres, segons el lloc i el moment- muntanyes de cadàvers, ja sigui a les cunetes, a les txeques, a les places de toros o a les presons.
La transició va enterrar definitivament la guerra civil. Però hi ha gent que no només no s'ho creu sinó que està convençuda que la guerra encara no ha acabat i, cosa més greu, que la guanyaran un dia d'aquests, quan derrotin el feixisme rediviu i implantin finalment l'autèntica democràcia: la seva.
Unes 20.000 persones es manifesten per la unitat d'Espanya a Barcelona
Una vegada més, la guerra de xifres ignora la realitat física. Els organitzadors de la concentració d'avui, 12 d'octubre, a la plaça de Catalunya de Barcelona xifren la participació en 160.000 persones. La guàrdia urbana en 30.000 i la Delegació del Govern en 105.000.
Tot i que aquesta vegada no hi ha -o jo almenys no he sapigut trobar- fotos aèries que ens indiquin amb una certa aproximació la densitat de la concentració, un càlcul de superficie per densitat mitjana ens donaria un màxim de 20.000 persones.
Aquesta xifra surt dels 30.000 metres quadrats de superfície que té la plaça de Catalunya, descomptar-hi una tercera part de mobiliari urbà i multiplicar la superfície resultant per una densistat mitjana estimada d'una persona per metre quadrat.
20.000 metres quadrats x 1 pers./m2 = 20.000 persones
20.000 metres quadrats x 2 pers./m2 = 40.000 persones
20.000 metres quadrats x 3 pers./m2 = 60.000 persones
20.000 metres quadrats x 4 pers./m2 = 80.000 persones
Xifres a banda, els convocants de la manifestació poden sentir-se raonablement satisfets, Han multiplicat l'assistència en un any i han començat a esberlar el mur de silenci, de burla i d'estigmatització (fatxes, espanyolistes...) a que estan sotmesos per l'entorn nacional-independentista. En paraules d'Anna Grau:
Más que mayoría silenciosa, a los que este sábado 12 de octubre salieron a manifestarse en Barcelona por la unidad de catalanes y españoles, de españoles y catalanes (tanto monta, monta tanto…) yo los llamaría mayoría valiente. Mayoría con un par. Servidora que nació en Girona y que es catalana a rabiar y española a mucha honra está hasta y afónica de decirlo: hoy en día tiene más mérito y requiere más coraje gritar que eres español en medio de la plaça Catalunya, que gritar que eres independentista catalán en la Puerta del Sol.
divendres, 11 d’octubre del 2013
dimecres, 2 d’octubre del 2013
Francesc Granell i la Catalunya caïnita
Vaig conèixer el professor Francesc Granell quan feia comentaris d'actualitat a l'informatiu Catalunya Matí de Catalunya Ràdio, que aleshores dirigia Manel Sarrau i del que jo n'era sotseditor. El tenia per una gran persona i un excel·lent especialista en temes econòmics i la de la Unió Europea i segueixo pensant el mateix, ja que en tots aquests anys no he vist mai que deixés de ser ni una cosa ni l'altra.
Es pot discrepar de la seves opinions i es poden criticar les seves decisions públiques, però no se'l pot sotmetre impunement a l'escarni mediàtic. El que s'està fent amb Francesc Granell, assenyalant-l'ho amb el dit i presentant-lo gairebé com una traïdor a la pàtria, té més a veure amb el Codi Penal que amb el dret constitucional a la llibertat d'expressió.
A Catalunya, sembla que ara tot s'hi val. El que s'estava coent durant molts anys ha acabat fent vessar l'olla, esquitxant i cremant tothom. L'objectiu de la independència sembla justificar els mitjans. La senyera està sent segrestada progressivament per l'estelada. Hem deixat de ser europeistes fervents per esdevenir fervents nacionalistes. Els grans mitjans de comunicació, públics i privats, exhibeixen ja de manera impúdica -diria que pornogràfica- el seu acatament al règim nacionalista-independentista. L'atac ad hominem contra els que no pensen igual, o que han canviat d'opinió, s'estén imparable per les xarxes socials. Catalunya sembla viure en una nova apoteosi de la rauxa sobre el seny. De nou, per dir-ho amb paraules de Josep Ferrater Mora, la Catalunya closa s'imposa a la Catalunya oberta.
Lluny de regenerar la vida política, d'aplicar la racionalitat a la reconstrucció de la res publica, aquesta sembla escolar-se pels viaranys d'un tronat romanticisme polític, on les emocions i els desitjos esdevenen la raó política per execel·lència. En els més de 60 anys de la meva vida no havia vist mai una divisió com aquesta a Catalunya. Una divisió caïnita, que enfronta uns catalans contra uns altres en nom de la pàtria comuna. Quina trista paradoxa!
dilluns, 30 de setembre del 2013
divendres, 27 de setembre del 2013
L'anunci que ja ha emocionat a 9 milions de persones
Una companyia tailandesa de telefonia mòbil anomenada True Move ha commocionat mig món amb la seva última campanya "Giving is the best communication". En una setmana gairebé frega els 9 milions de visites.
dijous, 26 de setembre del 2013
dimecres, 25 de setembre del 2013
Secessió dins la Unió?
 |
| Les àrees més fosques mostren l'estat de Jefferson proposat per Gilbert Gable el 1941. |
El motiu al·legat per a la creació del nou estat és que la grandària de Califòrnia -410.00 km quadrats, poc menys que Espanya i gairebé 13 vegades més que Catalunya- la fa ingovernable. Més enllà de les diferències climàtiques -un nord fred i plujós i un sud sec i calorós- el que separa el nord del sud és la ideologia. De Sacramento cap al nord hi ha una societat més rural i conservadora, de vot republicà, mentre que de Sacramento cap al sud predomina la societat urbana, especialment la megalòpoli de Los Angeles, més progressista i de vot demòcrata.
Llista dels atacants al centre comercial de Nairobi
Ahmed Mohamed Isse, 22 years old, from Saint Paul, Minnesota.
Abdifatah Osman Keenadiid, 24 years old, from Minneapolis, Minnesota.
Gen Mustafe Noorudiin, 27 years old, from Kansas City, Missouri.
Qasim Said Mussa, 22 years old, from Garissa, Kenya.
Ahmed Nasir Shirdoon, 24 years old, from London, UK.
Zaki Jama Caraale, 20 years old from Hargeisa, Somalia.
Ismael Guled, 23 years old, from Helsinki, Finland.
Sayid Nuh, 25 years old, from Kismayu, Somalia.
Abdirazek Mouled, 24 years old, from Ontario, Canada.
Shafi Die, 25 years old, Tucson, Arizona.
Abdishakour Sheikh Hussein, 22 years old, Maine.
Sa'd Daoud, 23 years old, Damascus, Syria.
Abdikarem 'Ali Mohamed, 21 years old, Illinois.
Eliko Mamidof, 27 years old, Dagestan.
Muhammad Abdelqader, 21 years old, Säffle, Sweden.
Muhammad Bader, 25 years old, Aleppo, Syria.
Aquesta llista ha estat recopilada per MEMRI i Jihad and Terrorism Threat Monitor (JTTM) a partir d'un compte de Twitter atribuït al grup Al-Shabab, vinculat a Al Qaeda. La llista inclou sis nord-americans, un canadenc, un suec, un finlandès, un britànic, dos sirians i un daguestanès. Cal assenyalar que el compte, que ha estat suspès, no pretén ser el compte oficial d'Al-Shabab i que els noms proporcionats podrien respondre a tàctiques de desinformació. Una altra compte que se suposqa vinculat amb Al-Shabab va publicar que el compte era fals.
Abdifatah Osman Keenadiid, 24 years old, from Minneapolis, Minnesota.
Gen Mustafe Noorudiin, 27 years old, from Kansas City, Missouri.
Qasim Said Mussa, 22 years old, from Garissa, Kenya.
Ahmed Nasir Shirdoon, 24 years old, from London, UK.
Zaki Jama Caraale, 20 years old from Hargeisa, Somalia.
Ismael Guled, 23 years old, from Helsinki, Finland.
Sayid Nuh, 25 years old, from Kismayu, Somalia.
Abdirazek Mouled, 24 years old, from Ontario, Canada.
Shafi Die, 25 years old, Tucson, Arizona.
Abdishakour Sheikh Hussein, 22 years old, Maine.
Sa'd Daoud, 23 years old, Damascus, Syria.
Abdikarem 'Ali Mohamed, 21 years old, Illinois.
Eliko Mamidof, 27 years old, Dagestan.
Muhammad Abdelqader, 21 years old, Säffle, Sweden.
Muhammad Bader, 25 years old, Aleppo, Syria.
Aquesta llista ha estat recopilada per MEMRI i Jihad and Terrorism Threat Monitor (JTTM) a partir d'un compte de Twitter atribuït al grup Al-Shabab, vinculat a Al Qaeda. La llista inclou sis nord-americans, un canadenc, un suec, un finlandès, un britànic, dos sirians i un daguestanès. Cal assenyalar que el compte, que ha estat suspès, no pretén ser el compte oficial d'Al-Shabab i que els noms proporcionats podrien respondre a tàctiques de desinformació. Una altra compte que se suposqa vinculat amb Al-Shabab va publicar que el compte era fals.
dilluns, 23 de setembre del 2013
Charlie Rivel, el català universal amic de Hitler
Sembla que ja no queden gaires dubtes que Josep Andreu, mundialment conegut com el pallasso Charlie Rivel, va abraçar la ideologia nazi i va col·laborar amb l'aparell de propaganda del Tercer Reich entre el 1935 i el 1945. En aquells anys va mantenir relacions amistoses amb Hitler i Goebbels, fins que acabada la guerra el general Franco li proporciona un passaport perquè torni a Espanya.
Aquesta versió del Charlie Rivel nazi està avalada per la pròpia família del pallasso que, segons Enric March, explica que "a principis dels anys trenta del segle passat, mentre estaven per Alemanya en gira permanent, la família es va separar a causa dels enfrontaments personals i polítics de Charlie (a qui acusen d'autoritari i ambiciós, i de ser un home que el que més li apassionava era tenir molta gent al seu voltant, que l'afalagussin i parlessin bé d'ell) amb el pare i la resta de la família. Charlie Rivel va decidir continuar actuant en solitari amb la seva dona i els seus fills sota la tutela del Tercer Reich, convertit, conscient o inconscientment, en el bufó d'Hitler. Més tard, ja començada la II Guerra Mundial, els altres germans Rivel col · laborar amb la Resistència, a París, mentre acusen Charlie de connivència amb el nazisme".
Més enllà de picabaralles familiars, l'any 2009 es publica a Espanya el llibre "Cartas a Hitler", d'Henrik Eberle, que aporta proves documentals de la vinculació de Charlie Rivel amb els nazis, com ara el telegrama que encapçala aquesta entrada que el genial pallasso va enviar a Hitler el 1943 per felicitar-lo pel seu aniversari, disitjant-li "salut, força i energia" per assolir "la victòria definitiva".
Charlie Rivel, Josep Andreu, el català universal amic de Hitler i creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Merkel fa història
 |
| Merkel obté la més gran victòria desde Khol en les eleccions de la reunificació. |
 |
| Ampliar per veure millor els resultats |
Merkel guanya un tercer mandat, emulant la britànica Margaret Thatcher
Konrad Adenauer, Ludwig Erhard; Kurt Georg Kiesinger; Willy Brandt;
Helmut Schmidt; Helmut Kohl; Gerhard Schröder; Angela Merkel.
dijous, 19 de setembre del 2013
Els 10 llibres que han espatllat el món
Malleus Maleficarum ( El Martell de les Bruixes ), d'Heinrich Kramer i Jacob Sprenger , 1486, per impulsar la caça de bruixes.
El Malleus Maleficarum ( del llatí : Martell de les Bruixes ) , és probablement el tractat més important que s'hagi publicat en el context de la persecució de bruixes i la histèria brujeril del Renaixement . És un exhaustiu llibre sobre la caça de bruixes , que després de ser publicat primerament a Alemanya en 1486 , va tenir dotzenes de noves edicions , es va difondre per Europa i va tenir un profund impacte en els judicis contra les bruixes al continent per prop de 200 anys . Aquesta obra és notòria pel seu ús en el període de la histèria per la caça de bruixes que va aconseguir la seva màxima expressió des de mitjans del segle XVI fins a mitjans del XVII.
Coming of Age in Samoa ( La majoria d'edat a Samoa ), Margaret Mead , 1928, per haver fet passar una fantasia literària per una veritat científica..
Margaret Mead era una antropòloga cultural nord-americana que va viatjar a Samoa per trobar respostes a les preguntes sobre sexualitat que es plantejaven als EUA a en la dècada de 1920 (en particular en referència a les dones). Dissortadament per Mead, els joves que va entrevistar a Samoa van fabular sobre actes salvatges de promiscuïtat sexual i Mead s'ho va creure sense contrastar-ho. Una de les noies entrevistades per Mead, anys més tard va explicar que: "Ella s'ho va prendre seriosament, però jo només estava fent broma. Com vostès saben, les nenes de Samoa són molt mentideres quan es tracta d'una broma. Però Margaret va acceptar les nostres històries inventades com si fossin veritat". Segons Wikipedia: "L'ús de la comparació intercultural per ressaltar els problemes de la societat occidental va ser molt influent, i va contribuir en gran mesura a un més gran coneixement de l'antropologia i l'estudi etnogràfic als EUA".
The Prince ( El príncep), Niccolò Machiavelli , 1532. per inspirar una llarga de tiranies (Stalin el tenia a la seva tauleta de nit)
El Príncep és un tractat destinat als governants que s'havien desfet de tots els escrúpols , fins al punt que veien el mal com potencialment més beneficiós per a la societat que el bé . Maquiavel esperava iniciar una revolució en els cors dels seus lectors , i certament ho va aconseguir . Amb orgull va dir coses que altres abans que ell només s'havien atrevit a murmurar, i va xiuxiuejar coses que ni tan sols havien estat considerades.
Segons Maquiavel "no cal que un príncep tingui totes les qualitats esmentades anteriorment [misericordiós, fidel, humà, honest i religiós], però sí cal que sembli tenir-les. El que vull dir amb això és que tenir-les i observar-les sempre, és perjudicial, però donar la impressió de tenir-les, és útil". Alguns dels personatges històrics que s'han inspirat en aquest llibre són Stalin , Hitler , Mussolini i Napoleó.
Mein Kampf (La meva lluita) , Adolf Hitler , 1925, per promoure l'antisemitisme i el genoci del poble jueu.
En aquest llibre, Hitler va descriure el seu pla racista per una nova Alemanya que contemplava l'assassinat en massa dels jueus, i una guerra contra França i Rússia per conquerir espai vital per als alemanys. En el moment de la seva publicació va ser ignorat en gran mesura, però una vegada que Hitler va arribar al poder va esdevenir un èxit. Es creu que hi havia més de 10 milions de còpies en circulació el 1945. El llibre està en gran part influenciat per "The Crowd", un estudi de la mentalitat popular de Gustave Le Bon ( 1895 ), que suggereix la propaganda com a mitjà per controlar el comportament irracional de les masses. Hitler es va basar en els anomenats "Protocols dels Savis de Zió", per donar fonament als seus plans antisemites. Hitler parla d'"el perill jueu" i l'explicava com una conspiració dels jueus per dominar el món. El llibre descriu la visió racial del món, en el qual les persones es classifiquen en raça superior i inferior.
The Pivot of Civilization ( L'Eix de la Civilització ), Margaret Sanger , 1922, perquè predica la puresa racial a través de l'eugenèsia
Margaret Sanger és la mare de l'anticoncepció moderna i fundadora del Planned Parenthood. En el seu llibre esbossa la seva teoria de l'eugenèsia (control de la raça humana mitjançant la cria selectiva ) i la puresa racial, tres anys abans que Hitler fes el mateix en el Mein Kampf. La base del seu suport a l'anticoncepció es fonamenta en la seva creença que els éssers humans inferiors s'han de sacrificar perquè una raça superior aparegui amb el temps. Sanger no només va reprendre les idees populars del seu temps, sinó que va ser la reina de la causa. En el seu llibre escriu: "el problema més urgent avui és com limitar i desincentivar l'excés de fertilitat del mental i físicament defectuós". El control de la natalitat era per a ella "el mètode eugenèsic més gran i veritable". No cal dir que avui Planned Parenthood s'ha desmarcat bastant de la seva fundadora .
Democracy and Education ( Democràcia i Educació ) , John Dewey , 1916, per haver convençut el món que l'educació escolar no havia de tractar de fets sinó d'habilitats.
A "Democràcia i Educació" , Dewey menysprea l'escolaritat que se centra en la tradicional transmissió de conixements i en el seu lloc encoratja a l'ensenyament d'habilitats del pensament. Els seus punts de vista han tingut una gran influència en l'orientació de l'educació nord-americana, en particular en les escoles públiques, però també europea. Aquest llibre podria ser considerat com el manifest de l'educació anti-clàssica. I la seva principal conseqüència: una generació de joves amb una educació inferior, que no es fonamenta en fets sòlids. Dewey va ser un dels tres fundadors de l'escola filosòfica del pragmatisme, una escola de pensament que proposa que "la veritat" es fa i es pot canviar.
Baby and Childcare ( Cura de Nadons i Nens ) , Benjamin Spock , 1946, per provocar morts per un mal consell.
Independentment de si s'està o no d'acord amb la metodologia de Spock, ningú pot negar que molts nens van morir de mort sobtada com a conseqüència del seu consell de posar els infants a dormir cap per avall. Aquest consell va influir molt en els metges i personal sanitari, especialment durant la dècada de 1990. Spock creia que els nadons estirats d'esquena es podien ofegar amb el seu propi vòmit . Els científics finalment han trobat que el consell de Spock porta en realita a més morts per asfíxia. Les estimacions del nombre de morts causades per aquest mal consell són d'unes 50.000 als EUA. Spock també va advocar per un mètode de nens ploramiques que es va allunyar dels mètodes basats en la disciplina. Anteriorment , els experts havien dit als pares que els nens necessiten aprendre a dormir en un horari regular i que recollir-los sistemàticament quan ploraven només els ensenyava a plorar més i no a dormir tota la nit. Spock va ensenyar exactament el contrari .
The Protocols of the Elders of Zion ( Els Protocols dels Savis de Sió ) , Anònim, per incitar a l'odi racial contra els jueus.
Els Protocols dels Savis de Sió és un fulletó que descriu un suposat complot dels jueus i de la maçoneria internacional per apoderar-se del món. Tot i que el fulletó és un engany, va tenir una gran difusió fins el punt que una gran majoria dels europeus van creure que era veritat.
Moltes persones avui en dia segueixen considerant que aquest llibre explica una realitat.
El cert és que va ser un instrument decisiu en la política anti-jueva de Hitler a Alemanya i va ser utilitzat també en la Revolució Russa per fomentar l'odi i la violència contra els jueus. El llibre segueix publicant-se i difonent en molts països del Pròxim Orient, especialment entre els enemics polítics d'Israel .
The Manifesto of the Communist Party ( Manifest del Partit Comunista ), Karl Marx i Friedrich Engels , 1848, per haver donat fonament ideològic a les dictadures totalitàries més absolutes de la història.
Aquest llibre ha inspirat a una gran part dels règims més brutals de la història de la humanitat. Sota la pretensió de ser una ciència de l'evolució històrica, Carles Marx sintetiza en aquest pamflet que la lluita de classes desemboca, en la fase històrica del capitalisme, en la dictadura del proletariat. Una dictadura que donarà lloc a una societat sense classes.
Però, tot i que aquest final és inevitable, cal esperonar-lo a través de la lluita revolucionària per abolir la propietat privada de la terra i dels mitjans de producció. Rússia, l'Europa oriental, la Xina, Vietnam, Laos, Combodja, Corea del Nord o Cuba són la mostra irrevocable del gran fracàs del comunisme: fracàs econòmic, fracàs polític, fracàs social, fracàs cultural i fracàs humanitari.
Darwin's Black Box ( La Caixa Negra de Darwin ), Michael Behe , 1996, per alimenrar els atacs fonamentalistes contra la Ciència.
El principal mèrit d'aquest llibre és haver donat combustible als fonamentalistes que sostenen que una interpretació literal del llibre del Gènesi és l'única manera possible d'explicar com es va crear la terra.
Tot i l'extensa refutació de la comunitat científica, els fonamentalistes encara el fan servir com una "font" de la demostració que l'evolució no és certa. El llibre no va ser revisat per col·legues científics tal i com Behe afirma sota jurament, i la comunitat científica l'ha rebutjat aclaparadorament. Cal assenyalar que, tot i això, Behe no és un fonamentalista i no creu en una interpretació literal de la Bíblia .
Font: http://listverse.com/2008/05/14/10-books-that-screwed-up-the-world/
Coming of Age in Samoa ( La majoria d'edat a Samoa ), Margaret Mead , 1928, per haver fet passar una fantasia literària per una veritat científica..
The Prince ( El príncep), Niccolò Machiavelli , 1532. per inspirar una llarga de tiranies (Stalin el tenia a la seva tauleta de nit)
Segons Maquiavel "no cal que un príncep tingui totes les qualitats esmentades anteriorment [misericordiós, fidel, humà, honest i religiós], però sí cal que sembli tenir-les. El que vull dir amb això és que tenir-les i observar-les sempre, és perjudicial, però donar la impressió de tenir-les, és útil". Alguns dels personatges històrics que s'han inspirat en aquest llibre són Stalin , Hitler , Mussolini i Napoleó.
Mein Kampf (La meva lluita) , Adolf Hitler , 1925, per promoure l'antisemitisme i el genoci del poble jueu.
The Pivot of Civilization ( L'Eix de la Civilització ), Margaret Sanger , 1922, perquè predica la puresa racial a través de l'eugenèsia
Democracy and Education ( Democràcia i Educació ) , John Dewey , 1916, per haver convençut el món que l'educació escolar no havia de tractar de fets sinó d'habilitats.
Baby and Childcare ( Cura de Nadons i Nens ) , Benjamin Spock , 1946, per provocar morts per un mal consell.
The Protocols of the Elders of Zion ( Els Protocols dels Savis de Sió ) , Anònim, per incitar a l'odi racial contra els jueus.
Moltes persones avui en dia segueixen considerant que aquest llibre explica una realitat.
El cert és que va ser un instrument decisiu en la política anti-jueva de Hitler a Alemanya i va ser utilitzat també en la Revolució Russa per fomentar l'odi i la violència contra els jueus. El llibre segueix publicant-se i difonent en molts països del Pròxim Orient, especialment entre els enemics polítics d'Israel .
The Manifesto of the Communist Party ( Manifest del Partit Comunista ), Karl Marx i Friedrich Engels , 1848, per haver donat fonament ideològic a les dictadures totalitàries més absolutes de la història.
Aquest llibre ha inspirat a una gran part dels règims més brutals de la història de la humanitat. Sota la pretensió de ser una ciència de l'evolució històrica, Carles Marx sintetiza en aquest pamflet que la lluita de classes desemboca, en la fase històrica del capitalisme, en la dictadura del proletariat. Una dictadura que donarà lloc a una societat sense classes.
Però, tot i que aquest final és inevitable, cal esperonar-lo a través de la lluita revolucionària per abolir la propietat privada de la terra i dels mitjans de producció. Rússia, l'Europa oriental, la Xina, Vietnam, Laos, Combodja, Corea del Nord o Cuba són la mostra irrevocable del gran fracàs del comunisme: fracàs econòmic, fracàs polític, fracàs social, fracàs cultural i fracàs humanitari.
Darwin's Black Box ( La Caixa Negra de Darwin ), Michael Behe , 1996, per alimenrar els atacs fonamentalistes contra la Ciència.
Tot i l'extensa refutació de la comunitat científica, els fonamentalistes encara el fan servir com una "font" de la demostració que l'evolució no és certa. El llibre no va ser revisat per col·legues científics tal i com Behe afirma sota jurament, i la comunitat científica l'ha rebutjat aclaparadorament. Cal assenyalar que, tot i això, Behe no és un fonamentalista i no creu en una interpretació literal de la Bíblia .
Font: http://listverse.com/2008/05/14/10-books-that-screwed-up-the-world/
dilluns, 16 de setembre del 2013
Cercas
""Es pot ser demòcrata i estar a favor de la independència, però no es pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir, perquè el dret a decidir no és més que una argúcia conceptual, un engany ordit per una minoria per imposar la seva voluntat a la majoria" / JAVIER CERCAS
Via Crònica Global
"La Vanguardia" ja té nou amo i senyor
SALVADOR SOSTRES.- Godó, en una demostración más de su integridad personal y de la categoría e independencia de su periódico, ofreció sin dudarlo la cabeza de su empleado en bandeja de plata. Rajoy, fiel a su estilo, miró fijamente a Godó y le ordenó:
- Javier, ¡mírame a los ojos!
Y Javier le miró con la mirada del hombre con poder cobarde, que es la más arrastrada de todas.
- Javier, ¿es Antich consciente del daño que ha hecho, de su monumental disparate? -inquirió Rajoy con voz firme y elevando el tono.
-Sí, sí, presidente, claro que se ha dado cuenta, yo se lo he dicho, se lo hemos dicho todos... -balbuceó Godó bajando la cabeza para demostrar sumisión.
-¡Javier, hombre, que te he dicho que me mires a los ojos! -le interrumpió Rajoy-. ¿Está Antich realmente acojonado por lo que ha hecho?
- Por supuesto, presidente, está arrepentido y avergonzado.
- Pues si es así no le eches. Nos será más útil en el cargo si sabe que nos lo debe.
Y así terminó el almuerzo y la angustia de Godó, que volvió a Barcelona feliz con su nuevo amo. Una vez más, La Vanguardia volverá a acomodarse al poder y a quien le paga, y continuará siendo el primer periódico de la prensa catalana.
divendres, 13 de setembre del 2013
dijous, 12 de setembre del 2013
El melic és més important del que sembla
Mentre aquí estem ocupats mirant-nos el melic -i reconec que el melic és una cosa més important del que sembla- en algun lloc del món es desenvolupa un apasionant debat sobre sobre la ciència i les humanitats.
Un debat del que n'han escrit un nou capítol aquest estiu dues primeres espases del coneixement: el psicòleg experimental, científic cognitiu, lingüista i escriptor canadenc Steven Pinker i l'escriptor nord-americà, crític i editor literari de The New Republic, Leon Wieseltier.
La cosa va començar amb la publicació el 6 d'Agost a "The New Republic" d'un article de Pinker titulat "La ciència no es la teva enemiga". Un article que va respondre Wieseltier el dia següent: "No, la ciència no té totes les respostes" i que va rematar el 3 de setembre amb un altre escrit titulat "Crims contra les humanitats".
No puc ara fer-ne cap síntesi, però us en recomano la lectura. Es tracta d'un debat apassionant i crucial, i en què el melic és també més important del que sembla.
Un debat del que n'han escrit un nou capítol aquest estiu dues primeres espases del coneixement: el psicòleg experimental, científic cognitiu, lingüista i escriptor canadenc Steven Pinker i l'escriptor nord-americà, crític i editor literari de The New Republic, Leon Wieseltier.
La cosa va començar amb la publicació el 6 d'Agost a "The New Republic" d'un article de Pinker titulat "La ciència no es la teva enemiga". Un article que va respondre Wieseltier el dia següent: "No, la ciència no té totes les respostes" i que va rematar el 3 de setembre amb un altre escrit titulat "Crims contra les humanitats".
No puc ara fer-ne cap síntesi, però us en recomano la lectura. Es tracta d'un debat apassionant i crucial, i en què el melic és també més important del que sembla.
dimecres, 11 de setembre del 2013
El sostre independentista
L'Assemblea Nacional de Catalunya va fixar en 2 milions el nombre de persones que es van manifestar a Barcelona la Diada de l'11 de setembre de l'any passat. Enguany, en el moment d'escriure això, els organitzadors de la cadena humana que ha creuat Catalunya donaven la xifra de 400.000 inscrits. És a dir, 1.600.000 participants menys que l'any 2012. És això un èxit? No és un fracàs espectacular perdre més de les tres quartes parts dels participants en un any?
Ho seria, certament, si no fos perquè les xifres de les manifestacions són falses. Des de fa 35 anys, a Catalunya s'han estat inflant sistemàticament les dades de manifestants a Barcelona, arribant a publicar-se impunement xifres que dupliquen o tripliquen la capacitat dels carrers de la capital catalana.
El nombre de manifestants de la Diada de l'any passat amb prou feines va superar els 300.000, una xifra respectable però a anys llum dels 2 milions dels organitzadors o l'1,5 milions de la Guàrdia Urbana. Enguany, la xifra dels participants a la via catalana, que ha substituit a la tradicional manifestació de la Diada, no estaria excessivament allunyada respecte la xifra del 2012.
El càlcul bàsic no és gaire difícil de fer. Només cal multiplicar els 400 km de la cadena per una mitjana d'1,30 m per manifestant, que és l'espai aproximat que ocupa una persona amb els braços oberts en un angle de 45º. El resultat són 307.692 persones (amb un espai d'1,10 m. per persona el nombre de participants seria de 363.636, mentre que amb un màxim d'1,50 m per persona la xifra cauria als 266.667). Es cert que en els nuclis urbans més importants hi va haver superposició de gent, fent la cadena més espesa, però també ho es que en la majoria de trams de carretera la cadena quedava reduida a la mínima expressió.
En qualsevol cas, el creixent sostre mobilitzador de l'independentisme sembla estar situat , ara per ara, a l'entorn del mig milió de persones. Una xifra molt important i políticament significativa, però encara molt allunyada de la gran majoria de catalans, que han preferit no encadenar-se a ningú. Una majoria a la qual, pel que sembla, no els agraden les cadenes. Encara que siguin les nostres.
Ho seria, certament, si no fos perquè les xifres de les manifestacions són falses. Des de fa 35 anys, a Catalunya s'han estat inflant sistemàticament les dades de manifestants a Barcelona, arribant a publicar-se impunement xifres que dupliquen o tripliquen la capacitat dels carrers de la capital catalana.
El nombre de manifestants de la Diada de l'any passat amb prou feines va superar els 300.000, una xifra respectable però a anys llum dels 2 milions dels organitzadors o l'1,5 milions de la Guàrdia Urbana. Enguany, la xifra dels participants a la via catalana, que ha substituit a la tradicional manifestació de la Diada, no estaria excessivament allunyada respecte la xifra del 2012.
El càlcul bàsic no és gaire difícil de fer. Només cal multiplicar els 400 km de la cadena per una mitjana d'1,30 m per manifestant, que és l'espai aproximat que ocupa una persona amb els braços oberts en un angle de 45º. El resultat són 307.692 persones (amb un espai d'1,10 m. per persona el nombre de participants seria de 363.636, mentre que amb un màxim d'1,50 m per persona la xifra cauria als 266.667). Es cert que en els nuclis urbans més importants hi va haver superposició de gent, fent la cadena més espesa, però també ho es que en la majoria de trams de carretera la cadena quedava reduida a la mínima expressió.
En qualsevol cas, el creixent sostre mobilitzador de l'independentisme sembla estar situat , ara per ara, a l'entorn del mig milió de persones. Una xifra molt important i políticament significativa, però encara molt allunyada de la gran majoria de catalans, que han preferit no encadenar-se a ningú. Una majoria a la qual, pel que sembla, no els agraden les cadenes. Encara que siguin les nostres.
dilluns, 9 de setembre del 2013
dimecres, 21 d’agost del 2013
dimarts, 20 d’agost del 2013
Egipte i la impostura democràtica
Aleshores, per a què tanta impostura? Per a què aquesta insistència en concedir pedigrí democràtic a un govern per l'única raó d'haver guanyat unes eleccions? Paradoxalment, tant la correcció política d'esquerres com cert conservadurisme de dretes coincideixen a reduir el sistema democràtic a la voluntat de les urnes, oblidant que aquestes no provoquen, ni han provocat mai, la transubstanciació democràtica dels totalitaris.
Les urnes són l'eina, l'instrument maravellosament imprescindible per a l'assignació no violenta del poder, però no són la finalitat del sistema democràtic. La finalitat de la política democràtica no és la d'imposar l'ideari dels uns als atres, forçant-los a adoptar models de vida amb els que no combreguen, sinó la de garantir que la gestió de l'administració pública no es farà mai limitant o suprimint els drets i llibertats dels ciutadans, especialment de la minoria. Aquesta és la gran revolució política que va sorgir de la Ilustració: els drets ja no deriven de Déu, ni de l'Estat o la tribu, sinó de l'individu. És el ciutadà qui té el dret a viure com vulgui, dins les seves possibilitats i segons les seves creences, mentre no perjudiqui a tercers.
Des d'aleshores, l'epicentre de la teoria política va passar de la preocupació aristotèlica sobre qui ha de governar a la de com s'ha de governar. I va ser la resposta il·lustrada a aquest com la que va donar lloc al neixement de les grans democràcies liberals que existeixen al món. Però el seu innegable èxit històric no ha fet desparèixer els seus enemics. Paradoxalment, és el seu èxit el que les ha acabat amenaçant des de dins. Les ideologies totalitàries i romàntiques, laiques o religioses, davant la impossibilitat de derrotar els Estats democràtics per la violència van descobrir que podien fer-ho per la via política, a través de les urnes. Aquesta via els ha donat molts avantatges. Els ha donat llibertat per manifestar-se i organitzar-se, però sobre tot els ha donat una coartada democràtica. El fetixisme de les urnes ha permès als totalitaris presentar-se com a demòcrates de tota la vida.
No cal remuntar-se a Hitler per trobar exemples d'utilització de la via democràtica per instaurar règims autocràtics, dictatorials o totalitaris. És el cas de Rússia, amb els permanents tripijocs electorals que permeten la permanència democràtica de Putin al capdavant d'un poder corrupte i criminal. O el cas de Bolívia i l'Equador, que han optat pel model de "dictadura constitucional" de Venezuela, on les succesives reformes de la Carta Magna han anat ampliant els poders del govern i del seu president en detriment de la resta de poders. Un cas similar va ser el de Fujimori al Perú, que va arribar fins i tot a clausurar el parlament.
Però l'exemple més paradigmàtic és el de Salvador Allende, l'artífex de l'anomenada via xilena o via democràtica al socialisme. Allende, a diferència de la via guerrillera exportada per Castro al continent llationoamericà, va assolir el poder a través de les urnes. Els mitjans eren diferents però l'objectiu era el mateix: destruir la democràcia burguesa i implantar un sistema comunista similar al cubà. De mica en mica, Allende va anar forçant la legalitat fins que el 22 d'agost del 1973 la majoria del Parlament va aprovar un acord denunciant el trencament de la legalitat democràtica i demanant a les Forces Armades la seva restitució. Com va editorialitzar The Economist, "La mort transitòria de la democràcia a Xile serà lamentable, però la responsabilitat directa pertany clarament al Dr. Allende i a aquells dels seus seguidors que constantment van atropellar la Constitució".
Aquest és també, en essència, el cas actual d'Egipte. Un partit d'ideologia totalitària, els Germans Musulmans, aprofita la via democràtica oberta per les revoltes iniciades per forces polítiques laiques per arribar al poder i endegar un procés accelerat d'islamització. Tant és així, que només tres mesos després d'assolir la presidència, Mursi decreta una sèrie d'ordres executives en què s'adjudica poders autocràtics. A finals de novembre del 2012, el corró islamista aprova una Constitució de clara orientació islamista que es presenta a referèndum 15 dies després, sense temps per a un mínim debat en profunditat.
Ocupat en reforçar el seu poder i sentar les bases del futur califat egipci, Mursi va ignorar els greus problemes que s'acumulaven al país, especialment la crisi econòmica provocada per la caiguda del turisme i la falta de liquiditat per pagar els aliments importats. Tot plegat va fer que els egipcis tornéssin a sortir masivament al carrer. L'èxit de la revolta contra Mubarak els havia fet perdre la por. I van omplir carrers i places de la majoria de ciutats del país en unes manifestacions sense precedents. Però Mursi no es va donar per al·ludit.
Finalment, l'exèrcit intervé i els Germans Musulmans es presenten com les víctimes innocents no ja d'un cop d'estat militar prooccidental sinó d'un cop sionista del general "jueu" Al-Sisi! La paranoia dels islamistes resulta més que ridícula quan hi ha prou evidències de la disponibilitat de l'exèrcit cap els Germans Musulmans a l'ignorar els seus suborns, intimidacions, amenaces a cristians i, fins i tot, la falsificació de paperetes electorals en les eleccions presidencials del 2012. Eleccions que van registrar una participació del 43%, molt baixa donat el caràcter històric dels comicis.
Segons el polític israelià Yossi Beilin, exministre de Justícia i dirigent del partit d'esquerres Meretz, l'exèrcit egipci va acceptar el falsejament dels resultats electorals per por a l'esclat d'aldarulls generalitzats si els Germans Musulmans perdien la presidència. Segons Beilin, els resultats oficials -el 51,73 per cent per a Mursi i el 48,27% per a Shafik- "eren gairebé el revers exacte del que realment va passar a les urnes". Els militars van creure que "un Mursi inexpert acceptaria l'ajuda de l'exèrcit i evitaria creuar línies vermelles -pel que fa a Israel, per exemple" i que es mantindria l'statu quo. No va ser així.
Ara, la reacció militar i la contrareacció islamista poden portar a un bany de sang, a una revenja que ja ha començat i que cal denunciar i intentar aturar. La impostura, però, seguirà presentant els Germans Musulmans com uns màrtirs de la democràcia i no com el que realment són: un dels seus botxins.
Com diu Bernard-Henri Lévy, el que Egipte necessita no és la restauració de Mursi ni l'espectre de Mubarak, sinó l'esperit de Tahrir.
Les urnes són l'eina, l'instrument maravellosament imprescindible per a l'assignació no violenta del poder, però no són la finalitat del sistema democràtic. La finalitat de la política democràtica no és la d'imposar l'ideari dels uns als atres, forçant-los a adoptar models de vida amb els que no combreguen, sinó la de garantir que la gestió de l'administració pública no es farà mai limitant o suprimint els drets i llibertats dels ciutadans, especialment de la minoria. Aquesta és la gran revolució política que va sorgir de la Ilustració: els drets ja no deriven de Déu, ni de l'Estat o la tribu, sinó de l'individu. És el ciutadà qui té el dret a viure com vulgui, dins les seves possibilitats i segons les seves creences, mentre no perjudiqui a tercers.
Des d'aleshores, l'epicentre de la teoria política va passar de la preocupació aristotèlica sobre qui ha de governar a la de com s'ha de governar. I va ser la resposta il·lustrada a aquest com la que va donar lloc al neixement de les grans democràcies liberals que existeixen al món. Però el seu innegable èxit històric no ha fet desparèixer els seus enemics. Paradoxalment, és el seu èxit el que les ha acabat amenaçant des de dins. Les ideologies totalitàries i romàntiques, laiques o religioses, davant la impossibilitat de derrotar els Estats democràtics per la violència van descobrir que podien fer-ho per la via política, a través de les urnes. Aquesta via els ha donat molts avantatges. Els ha donat llibertat per manifestar-se i organitzar-se, però sobre tot els ha donat una coartada democràtica. El fetixisme de les urnes ha permès als totalitaris presentar-se com a demòcrates de tota la vida.
No cal remuntar-se a Hitler per trobar exemples d'utilització de la via democràtica per instaurar règims autocràtics, dictatorials o totalitaris. És el cas de Rússia, amb els permanents tripijocs electorals que permeten la permanència democràtica de Putin al capdavant d'un poder corrupte i criminal. O el cas de Bolívia i l'Equador, que han optat pel model de "dictadura constitucional" de Venezuela, on les succesives reformes de la Carta Magna han anat ampliant els poders del govern i del seu president en detriment de la resta de poders. Un cas similar va ser el de Fujimori al Perú, que va arribar fins i tot a clausurar el parlament.
Però l'exemple més paradigmàtic és el de Salvador Allende, l'artífex de l'anomenada via xilena o via democràtica al socialisme. Allende, a diferència de la via guerrillera exportada per Castro al continent llationoamericà, va assolir el poder a través de les urnes. Els mitjans eren diferents però l'objectiu era el mateix: destruir la democràcia burguesa i implantar un sistema comunista similar al cubà. De mica en mica, Allende va anar forçant la legalitat fins que el 22 d'agost del 1973 la majoria del Parlament va aprovar un acord denunciant el trencament de la legalitat democràtica i demanant a les Forces Armades la seva restitució. Com va editorialitzar The Economist, "La mort transitòria de la democràcia a Xile serà lamentable, però la responsabilitat directa pertany clarament al Dr. Allende i a aquells dels seus seguidors que constantment van atropellar la Constitució".
Aquest és també, en essència, el cas actual d'Egipte. Un partit d'ideologia totalitària, els Germans Musulmans, aprofita la via democràtica oberta per les revoltes iniciades per forces polítiques laiques per arribar al poder i endegar un procés accelerat d'islamització. Tant és així, que només tres mesos després d'assolir la presidència, Mursi decreta una sèrie d'ordres executives en què s'adjudica poders autocràtics. A finals de novembre del 2012, el corró islamista aprova una Constitució de clara orientació islamista que es presenta a referèndum 15 dies després, sense temps per a un mínim debat en profunditat.
Ocupat en reforçar el seu poder i sentar les bases del futur califat egipci, Mursi va ignorar els greus problemes que s'acumulaven al país, especialment la crisi econòmica provocada per la caiguda del turisme i la falta de liquiditat per pagar els aliments importats. Tot plegat va fer que els egipcis tornéssin a sortir masivament al carrer. L'èxit de la revolta contra Mubarak els havia fet perdre la por. I van omplir carrers i places de la majoria de ciutats del país en unes manifestacions sense precedents. Però Mursi no es va donar per al·ludit.
Finalment, l'exèrcit intervé i els Germans Musulmans es presenten com les víctimes innocents no ja d'un cop d'estat militar prooccidental sinó d'un cop sionista del general "jueu" Al-Sisi! La paranoia dels islamistes resulta més que ridícula quan hi ha prou evidències de la disponibilitat de l'exèrcit cap els Germans Musulmans a l'ignorar els seus suborns, intimidacions, amenaces a cristians i, fins i tot, la falsificació de paperetes electorals en les eleccions presidencials del 2012. Eleccions que van registrar una participació del 43%, molt baixa donat el caràcter històric dels comicis.
Segons el polític israelià Yossi Beilin, exministre de Justícia i dirigent del partit d'esquerres Meretz, l'exèrcit egipci va acceptar el falsejament dels resultats electorals per por a l'esclat d'aldarulls generalitzats si els Germans Musulmans perdien la presidència. Segons Beilin, els resultats oficials -el 51,73 per cent per a Mursi i el 48,27% per a Shafik- "eren gairebé el revers exacte del que realment va passar a les urnes". Els militars van creure que "un Mursi inexpert acceptaria l'ajuda de l'exèrcit i evitaria creuar línies vermelles -pel que fa a Israel, per exemple" i que es mantindria l'statu quo. No va ser així.
Ara, la reacció militar i la contrareacció islamista poden portar a un bany de sang, a una revenja que ja ha començat i que cal denunciar i intentar aturar. La impostura, però, seguirà presentant els Germans Musulmans com uns màrtirs de la democràcia i no com el que realment són: un dels seus botxins.
Com diu Bernard-Henri Lévy, el que Egipte necessita no és la restauració de Mursi ni l'espectre de Mubarak, sinó l'esperit de Tahrir.
dimecres, 14 d’agost del 2013
El que ens costen els sindicats
SINDICATO LIBRE DE TRANSPORTE. 7.987,73
SINDICATO LIBRE DE TRABAJADORES DE MADRID. 1.425,04
AGRUPACIO DE METGES I ENFERMERES DE CATALUNYA. 150,00
ALTERNATIVA SIND. DE TRABAJADORES DE SEGURIDAD PRIVADA. 2.850,08
CENTRAL SINDICAL INDEPENDIENTE Y DE FUNCIONARIOS. 353.897,78
EZKER SINDIKALAREN KONBERGENTZIA. 10.200,30
CONFEDERACIÓN DE SINDICATOS INDEPENDIENTES DE CAJAS Y AFINES. 23.288,18 FRENTE SINDICAL OBRERO DE CANARIAS. 9.862,79
SINDICATO FERROVIARIO. 2.700,08
UNIÓN GENERAL DE TRABAJADORES DE ESPAÑA. 4.173.308,70
SINDICATO DE EMPLEADOS DE BANESTO. 2.137,56
INTERSINDICAL CANARIA. 41.063,69
ASOCIACION SINDICAL SOLIDARI. 1.725,05
FEDERACIÓN INDEPENDIENTE DE TRABAJADORES DEL CRÉDITO. 15.262,94 CONFEDERACIÓN DE TRABAJADORES INDEPENDIENTES. 14.025,41
SINDICATO ESPAÑOL DE MAQUINISTAS Y AYUDANTES FERROVIARIOS. 6.075,18 AFAPNA-SINDICATO. 2.212,56
ASOC. SINDICAL ESPAÑOLA DE TÉCNICOS DE MANTENIMIENTO AERONÁUTICO. 787,52 UNIÓN SINDICAL OBRERA. 396.574,02
EUSKAL LANGILEEN ALKARTASUNA. 346.847,57
FEDERACIÓN ANDALUZA DE SINDICATOS PROFESIONALES INDEPENDIENTES DE SANIDAD, EDUCACIÓN Y FUNCIÓN PÚBLICA. 10.237,80
COORDINADORA ESTATAL DE TRABAJADORES DEL MAR. 6.525,19
SINDICATO DE PERIODISTAS DE MADRID. 2.625,08
ERTZAINEN NAZIONAL ELKARTASUNA. 1.237,54
CONFEDERACIÓN INTERSINDICAL DE CAJAS. 18.263,03
SINDICAT DE PERIODISTES DE CATALUNYA. 3.225,09
UNIÓN SINDICAL DE TRABAJADORES DE GALICIA. 2.475,07
SINDICATO DE EMPLEADOS PÚBLICOS. 1.725,05
SINDICATO AUTÓNOMO DE TRABAJADORES DE EMPRESAS DE SEGURIDAD. 4.125,12 CONFEDERACIÓN INTERSINDICAL. 53.251,55
METGES DE CATALUNYA. 9.937,79
SINDICATO MÉDICO DE EUSKADI. 1.462,54
SINDICATO INDEPENDIENTE DE POLICÍA LOCAL DE ASTURIAS. 1.312,54 CONFEDERACIÓN SINDICAL DE COMISIONES OBRERAS. 4.409.303,06 SINDICATO PROFESIONAL DE POLICÍAS LOCALES Y BOMBEROS DE LA COMUNIDAD VALENCIANA.7.425,22
SINDICATO INDEPENDIENTE. 39.151,14
CONFEDERACIÓN DE CUADROS Y PROFESIONALES. 20.588,10
SINDICATO DE TRABAJADORES DE LA ENSEÑANZA DE EUSKADI-EUSKADIKO IRAKASKUNTZAKO LANGILEEN SINDIKATOA. 6.862,70
CONFEDERACIÓN ESTATAL DE SINDICATOS MÉDICOS. 5.737,67
FEDERACIÓN DE SINDICATOS INDEPENDIENTES DE ENSEÑANZA DEL ESTADO ESPAÑOL. 142.129,13
SINDICATO DE TÉCNICOS DEL MINISTERIO DE HACIENDA. 5.025,15
SINDICATO DE CIRCULACIÓN FERROVIARIO. 2.887,58
SINDICATO DE TRABAJADORES UNIDOS. 1.762,55
SINDICATO DE TRABAJADORES DE COMUNICACIONES. 8.475,25
CONFEDERACIÓN INTERSINDICAL GALEGA. 186.830,43
SINDICATO DE TÉCNICOS DE ENFERMERÍA. 1.687,55
FEDERACIÓN DE ASOCIACIONES OBRERAS SINDICALES-LANGILE ABERTZALEEN BATZORDEAK.159.717,14
FEDERACIÓN DE SINDICATOS DE EDUCACIÓN Y SANIDAD. 50.363,96
CONFEDERACIÓN GENERAL DEL TRABAJO. 169.167,41
SINDICATO DE ENFERMERÍA (SATSE). 21.075,61
CONVERGENCIA ESTATAL DE MÉDICOS Y DE ENFERMERÍA (CEMSATSE). 9.712,78
UNIÓN SINDICAL Y AUXILIARES DE ENFERMERÍA. 26.213,26
FEDERACIÓN DE SINDICATOS CATÓLICOS. 2.025,06
SINDICATO UNITARIO DE HUELVA. 2.662,58
FEDERACIÓN DE TRABAJADORES INDEPENDIENTES DE COMERCIO. 154.466,99 SINDICATO DE XORNALISTAS DE GALICIA. 562,47
SINDICATO PROFESIONAL DE POLICÍAS LOCALES DE CASTILLA LA MANCHA. 1.875,05 ASOCIACIÓN SINDICAL INDEPENDIENTE DE POLICÍAS DE LAS ADMINISTRACIONES LOCALES DE CANARIAS.1.050,03
CONFEDERACIÓN INDEPENDIENTE DE SINDICATOS DE ASTURIAS. 3.300,10 INTERSINDICAL ALTERNATIVA DE CATALUNYA. 16.162,97
COALICIÓN SINDICAL INDEPENDIENTE DE TRABAJADORES DE MADRID (CSIT UNIÓN PROFESIONAL).16.162,97
SINDICATO INDEPENDIENTE DE TRANSPORTES DE LA CSI. 562,52
PLATAFORMA POR LA HOMOLOGACIÓN DE LA ENSEÑANZA CONCERTADA EN ANDALUCÍA.4.050,12
SINDICATO INDEPENDIENTE DE LA ENERGÍA. 5.550,16
SINDICATO ANDALUZ DE TRABAJADORES Y TRABAJADORAS. 1.837,55
SINDICATO DE PERIODISTAS DE ANDALUCÍA. 375,01
FEDERACIÓN DE ASOCIACIONES SINDICALES FASGA. 62.176,81
SINDICATO INDEP. DE BOMBEROS FORESTALES DE CASTILLA-LA MANCHA. 375,01
INTERSINDICAL-CONFEDERACIÓN SINDICAL DE CATALUNYA. 10.350,30
ASOCIACIÓN SINDICAL INDEPENDIENTE DE LA ENERGÍA. 2.437,57
ASOCIACIÓN SINDICAL CORRIENTE SINDICAL DE IZQUIERDA. 4.312,63
SINDICATO DE LA ADMINISTRACIÓN PUBLICA. 2.700,08
B.O.E.
SINDICATO LIBRE DE TRABAJADORES DE MADRID. 1.425,04
AGRUPACIO DE METGES I ENFERMERES DE CATALUNYA. 150,00
ALTERNATIVA SIND. DE TRABAJADORES DE SEGURIDAD PRIVADA. 2.850,08
CENTRAL SINDICAL INDEPENDIENTE Y DE FUNCIONARIOS. 353.897,78
EZKER SINDIKALAREN KONBERGENTZIA. 10.200,30
CONFEDERACIÓN DE SINDICATOS INDEPENDIENTES DE CAJAS Y AFINES. 23.288,18 FRENTE SINDICAL OBRERO DE CANARIAS. 9.862,79
SINDICATO FERROVIARIO. 2.700,08
UNIÓN GENERAL DE TRABAJADORES DE ESPAÑA. 4.173.308,70
SINDICATO DE EMPLEADOS DE BANESTO. 2.137,56
INTERSINDICAL CANARIA. 41.063,69
ASOCIACION SINDICAL SOLIDARI. 1.725,05
FEDERACIÓN INDEPENDIENTE DE TRABAJADORES DEL CRÉDITO. 15.262,94 CONFEDERACIÓN DE TRABAJADORES INDEPENDIENTES. 14.025,41
SINDICATO ESPAÑOL DE MAQUINISTAS Y AYUDANTES FERROVIARIOS. 6.075,18 AFAPNA-SINDICATO. 2.212,56
ASOC. SINDICAL ESPAÑOLA DE TÉCNICOS DE MANTENIMIENTO AERONÁUTICO. 787,52 UNIÓN SINDICAL OBRERA. 396.574,02
EUSKAL LANGILEEN ALKARTASUNA. 346.847,57
FEDERACIÓN ANDALUZA DE SINDICATOS PROFESIONALES INDEPENDIENTES DE SANIDAD, EDUCACIÓN Y FUNCIÓN PÚBLICA. 10.237,80
COORDINADORA ESTATAL DE TRABAJADORES DEL MAR. 6.525,19
SINDICATO DE PERIODISTAS DE MADRID. 2.625,08
ERTZAINEN NAZIONAL ELKARTASUNA. 1.237,54
CONFEDERACIÓN INTERSINDICAL DE CAJAS. 18.263,03
SINDICAT DE PERIODISTES DE CATALUNYA. 3.225,09
UNIÓN SINDICAL DE TRABAJADORES DE GALICIA. 2.475,07
SINDICATO DE EMPLEADOS PÚBLICOS. 1.725,05
SINDICATO AUTÓNOMO DE TRABAJADORES DE EMPRESAS DE SEGURIDAD. 4.125,12 CONFEDERACIÓN INTERSINDICAL. 53.251,55
METGES DE CATALUNYA. 9.937,79
SINDICATO MÉDICO DE EUSKADI. 1.462,54
SINDICATO INDEPENDIENTE DE POLICÍA LOCAL DE ASTURIAS. 1.312,54 CONFEDERACIÓN SINDICAL DE COMISIONES OBRERAS. 4.409.303,06 SINDICATO PROFESIONAL DE POLICÍAS LOCALES Y BOMBEROS DE LA COMUNIDAD VALENCIANA.7.425,22
SINDICATO INDEPENDIENTE. 39.151,14
CONFEDERACIÓN DE CUADROS Y PROFESIONALES. 20.588,10
SINDICATO DE TRABAJADORES DE LA ENSEÑANZA DE EUSKADI-EUSKADIKO IRAKASKUNTZAKO LANGILEEN SINDIKATOA. 6.862,70
CONFEDERACIÓN ESTATAL DE SINDICATOS MÉDICOS. 5.737,67
FEDERACIÓN DE SINDICATOS INDEPENDIENTES DE ENSEÑANZA DEL ESTADO ESPAÑOL. 142.129,13
SINDICATO DE TÉCNICOS DEL MINISTERIO DE HACIENDA. 5.025,15
SINDICATO DE CIRCULACIÓN FERROVIARIO. 2.887,58
SINDICATO DE TRABAJADORES UNIDOS. 1.762,55
SINDICATO DE TRABAJADORES DE COMUNICACIONES. 8.475,25
CONFEDERACIÓN INTERSINDICAL GALEGA. 186.830,43
SINDICATO DE TÉCNICOS DE ENFERMERÍA. 1.687,55
FEDERACIÓN DE ASOCIACIONES OBRERAS SINDICALES-LANGILE ABERTZALEEN BATZORDEAK.159.717,14
FEDERACIÓN DE SINDICATOS DE EDUCACIÓN Y SANIDAD. 50.363,96
CONFEDERACIÓN GENERAL DEL TRABAJO. 169.167,41
SINDICATO DE ENFERMERÍA (SATSE). 21.075,61
CONVERGENCIA ESTATAL DE MÉDICOS Y DE ENFERMERÍA (CEMSATSE). 9.712,78
UNIÓN SINDICAL Y AUXILIARES DE ENFERMERÍA. 26.213,26
FEDERACIÓN DE SINDICATOS CATÓLICOS. 2.025,06
SINDICATO UNITARIO DE HUELVA. 2.662,58
FEDERACIÓN DE TRABAJADORES INDEPENDIENTES DE COMERCIO. 154.466,99 SINDICATO DE XORNALISTAS DE GALICIA. 562,47
SINDICATO PROFESIONAL DE POLICÍAS LOCALES DE CASTILLA LA MANCHA. 1.875,05 ASOCIACIÓN SINDICAL INDEPENDIENTE DE POLICÍAS DE LAS ADMINISTRACIONES LOCALES DE CANARIAS.1.050,03
CONFEDERACIÓN INDEPENDIENTE DE SINDICATOS DE ASTURIAS. 3.300,10 INTERSINDICAL ALTERNATIVA DE CATALUNYA. 16.162,97
COALICIÓN SINDICAL INDEPENDIENTE DE TRABAJADORES DE MADRID (CSIT UNIÓN PROFESIONAL).16.162,97
SINDICATO INDEPENDIENTE DE TRANSPORTES DE LA CSI. 562,52
PLATAFORMA POR LA HOMOLOGACIÓN DE LA ENSEÑANZA CONCERTADA EN ANDALUCÍA.4.050,12
SINDICATO INDEPENDIENTE DE LA ENERGÍA. 5.550,16
SINDICATO ANDALUZ DE TRABAJADORES Y TRABAJADORAS. 1.837,55
SINDICATO DE PERIODISTAS DE ANDALUCÍA. 375,01
FEDERACIÓN DE ASOCIACIONES SINDICALES FASGA. 62.176,81
SINDICATO INDEP. DE BOMBEROS FORESTALES DE CASTILLA-LA MANCHA. 375,01
INTERSINDICAL-CONFEDERACIÓN SINDICAL DE CATALUNYA. 10.350,30
ASOCIACIÓN SINDICAL INDEPENDIENTE DE LA ENERGÍA. 2.437,57
ASOCIACIÓN SINDICAL CORRIENTE SINDICAL DE IZQUIERDA. 4.312,63
SINDICATO DE LA ADMINISTRACIÓN PUBLICA. 2.700,08
B.O.E.
dimarts, 13 d’agost del 2013
dilluns, 12 d’agost del 2013
Obama i Morsi haurien acordat vendre el 40% del Sinaí als palestins
El diari "Egypt Daily News" ha revelat l'existència d'un acord secret entre el govern d'Obama i els Germans Musulmans, durant la presidència de l'islamista Morsi, per vendre als palestins el 40% de la península del Sinaí i la part del territori egipci de la Franja de Gaza per 8.000 milions de dòlars. L'objectiu seria facilitar la conclusió d'un acord de pau entre Israel i els palestins. Segons el diari egipci, l'acord l'haurien signat el número dos dels Germans Musulmans, Khairat el Shater, el president Morsi i el Guia Suprem de la Germandat Musulmana, Muhammad Badie.
Aquesta informació, que no ha pogut ser contrastada, l'hauria filtrat el nou govern egipci, que està procedint a una investigació exhaustiva que podria servir de base a una acusació per traició -castigada amb la pena de mort- contra Morsi i la cúpula islamista.
Segons l'"Egypt Daily News", l'administració Obama estaria intentant arribar a un acord amb el nou govern egipci, especialment amb el cap de l'exèrcit Al-Sissi, perquè accepti l'acord i el mantingui en secret mentre duren les negociacions israeliano-palestines, a canvi de reconèixer la legitimitat del "cop d'Estat". De moment, però, Al Sissi estaria més interessat en desacreditar els Germans Musulmans i jutjar els dirigents islamistes per traició, ja que són el principal perill a que s'enfronta.
Aquesta informació, que no ha pogut ser contrastada, l'hauria filtrat el nou govern egipci, que està procedint a una investigació exhaustiva que podria servir de base a una acusació per traició -castigada amb la pena de mort- contra Morsi i la cúpula islamista.
Segons l'"Egypt Daily News", l'administració Obama estaria intentant arribar a un acord amb el nou govern egipci, especialment amb el cap de l'exèrcit Al-Sissi, perquè accepti l'acord i el mantingui en secret mentre duren les negociacions israeliano-palestines, a canvi de reconèixer la legitimitat del "cop d'Estat". De moment, però, Al Sissi estaria més interessat en desacreditar els Germans Musulmans i jutjar els dirigents islamistes per traició, ja que són el principal perill a que s'enfronta.
dimecres, 31 de juliol del 2013
Sobre la consulta
ENRIC GONZÁLEZ.- El referéndum consagraría, como dice la propaganda del nacionalismo catalán, el «derecho a decidir». Eso me gusta. Me gustaría que el derecho a decidir fuera completo, porque entonces no tendría dudas sobre mi voto (elijo ser canadiense), pero poder optar entre España y Cataluña tiene su interés.
Ignoro aún qué votaría. Dependería de las condiciones objetivas o, para ser más claro, de lo que ofrecieran unos y otros. Ya he dicho que soy catalán y por lo tanto pesetero, interesado, gorrón, insolidario y refractario a la «marca España»; es más, reconozco que cuando se enfrentan las selecciones de España e Italia, voy con Italia. En resumen, un catalán de mierda. Por otra parte, fui educado en la devoción a la defensa de Madrid (hablo de la Guerra Civil, no del Bernabéu), escribo casi siempre en lengua castellana y cuando se enfrentan las selecciones de España y Alemania, voy con España.
Sospecho que, si me dieran la oportunidad, votaría por España. Porque siento que la caspa inagotable de ese país es un poco mía, porque siento que su desgracia es también la mía, porque no me fío de los míos más que de los otros, porque no es elegante abandonar un barco que zozobra (y menos en una lancha de fortuna), porque prefiero seguir quejándome y porque, pudiendo elegir, parece tonto quedarse con lo que uno ya es. Sospecho que me convertiría en español por elección, un español mucho más español que los españoles por casualidad.
Evidentemente, preferiría que ganara la independencia. Sería la forma más cómoda de vivir de una puta vez y para siempre en el extranjero.
FRANCESC DE CARRERAS.- Es posible llegar a un acuerdo en celebrar un referéndum consultivo en Catalunya de acuerdo con el art. 92 de la Constitución. Creo que Rajoy haría bien en coger al vuelo la propuesta de Mas y poner manos a la obra. Son tantos los argumentos para decir no a la independencia que es imposible que una sociedad como la catalana, compuesta en su mayoría por personas razonables, escoja una vía que tanto la va a perjudicar.
Lo que falta es debate y razones. Los medios de comunicación públicos catalanes, y algunos privados, sólo dan voz a una parte, a los partidarios de la independencia. Por algo será, señal que tienen miedo a las razones del contrario. En cuanto se escuchen estas otras razones sucederá lo mismo que en Escocia y antes en Quebec. Para abrir este debate es necesario que los catalanes, todos, se tomen la cuestión en serio: sepan lo que vale un peine. Sólo será así cuando se vean abocados a votar en las urnas. Son muchos los que deseamos votar no a la independencia, pero queremos votar. Rajoy es prudente pero escasamente audaz. Estamos en la hora de la audacia, no sólo de la prudencia.
I n'hi ha que comencen a veure la llum quan ja no tenen càrrecs. L'exconseller socialista Joaquim Nadal, ha assegurat que "no sóc un traïdor", després de les crítiques rebudes perquè liderarà el pacte de Girona pel dret a decidir. (...) I és que li han dit que amb aquest tipus de "gestos" té opcions de "rehabilitar-se políticament un cop siguem un Estat".
dijous, 25 de juliol del 2013
Suïssa, un país liberal que no coneix la crisi
Suïssa és un país ric. Els sous son, de mitjana, el doble de França i l'atur es manté per sota del 3%.
dimecres, 24 de juliol del 2013
Les tres revolucions d'Egipte
The first revolution was the Egyptian people and the Egyptian military toppling President Hosni Mubarak and installing the former defense minister, the aging Field Marshal Mohamed Hussein Tantawi, as the de facto head of state. Tantawi and his colleagues proved utterly incompetent in running the nation and were replaced, via a revolutionary election, by the Muslim Brotherhood’s party, led by President Mohamed Morsi. He quickly tried to consolidate power by decapitating the military and installing Brotherhood sympathizers in important positions. His autocratic, noninclusive style and failed economic leadership frightened the Egyptian center, which teamed up last month with a new generation of military officers for a third revolution to oust Morsi and the Brotherhood.
To put it all in simpler terms: Egypt’s first revolution was to get rid of the dead hand, the second revolution was to get rid of the deadheads and the third revolution was to escape from the dead end.
The first revolution happened because a large number of mostly non-Islamist Egyptian youths grew fed up with the suffocating dead hand of the Mubarak era — a hand so dead that way too many young Egyptians felt they were living in a rigged system, where they had no chance of realizing their full potential, under a leader with no vision. After some 30 years of Mubarak’s rule and some $30 billion in American aid, roughly one-third of Egyptians still could not read or write.
The generals who replaced Mubarak, though, were deadheads not up to governing — so dead that many liberal Egyptians were ready to vote for the Muslim Brotherhood’s Morsi over a former Mubarak-era general in the June 2012 election. But Morsi proved more interested in consolidating the Brotherhood’s grip on government rather than governing himself, and he drove Egypt into a dead end — so dead that Egyptians took to the streets on June 30 and virtually begged the military to oust Morsi. / Thomas L. Friedman (The New York Times)
Maduro podria no ser veneçolà sinó colombià
ELISABET SABARTÉS/La Vanguardia
Guillermo Cochez es un diplomático panameño que fue embajador de su país ante la Organización de Estados Americanos. Desde ese puesto criticó la rapidez con que su secretario general, José Miguel Insulza, aceptó que el régimen venezolano considerara presidente a Hugo Chávez a pesar de no haber podido jurar su cargo por estar enfermo.
Usted sostiene que Nicolás Maduro no nació en Venezuela.
En los próximos días haremos público el certificado de nacimiento de Nicolás Maduro. Sostenemos que es colombiano. Maduro nunca ha probado haber nacido en Venezuela, pero hay muchos más indicios. El diario El Tiempo de Bogotá investigó el caso: la madre y todos los hermanos de Maduro nacieron en Cúcuta (capital del departamento colombiano Norte de Santander); sus compañeros de escuela recuerdan perfectamente cuando jugaban a fútbol y estudiaban con él en esa ciudad. La cadena de radio RCN también indagó y aportó los testimonios de sus vecinos, que lo recuerdan perfectamente de niño.
Maduro ha dicho que creció en los barrios de Caracas...
Eso ha dicho, pero nadie le recuerda en esos lugares.
Com es va pacificar Europa?
PETER FROST.- El último milenio ha visto tres tendencias superpuestas en las sociedades occidentales con respecto a la violencia fuera de la ley. La primera comenzó en el siglo XII con el auge de los estados fuertes y una creciente determinación, con el consentimiento de la Iglesia, de castigar al “malvado” de forma que el “bueno” pueda vivir en paz. Para el fin de la edad media, los tribunales estaban condenando a muerte a entre el 0.5 y el 1% de todos los hombres de cada generación, con un igual número muriendo mientras aguardaban juicio. En correspondencia, se estaba dando un cambio en el ambiente cultural. El macho violento pasó de héroe a villano. Incluso si no lo pagaba con la pena última, sus oportunidades para el avance social estaban ahora mucho más limitadas.
La segunda tendencia fue una firme caída en la tasa de homicidios a lo largo de la mayor parte de Europa occidental. En Inglaterra, esta tasa cayó como cien veces entre los siglos XII y XIX (Eisner, 2001).
La tercera comenzó en el siglo XVII con la creciente negativa de los tribunales a imponer la pena de muerte. Entonces, desde mitad del siglo XVIII en adelante, un país detrás de otro empezó a limitar la pena de muerte o a abolirla del todo.
Estas tres tendencias estaban interrelacionadas. La primera de ellas, la “guerra al asesinato”, tuvo un gran éxito. La fuente de hombres violentos se secó hasta el punto de que la mayoría de los asesinatos ocurrían sólo bajo condiciones de stress extremo, celos o intoxicación. La violencia cesó de ser un modo socialmente aprobado de ganar prestigio y hacer avanzar los intereses personales. Se convirtió en una marca de vergüenza, condenando a los culpables a los márgenes de la sociedad, si no a las galeras. La pena de muerte se volvió menos necesaria a medida que se empleó más. / Segiu llegint
dimarts, 23 de juliol del 2013
divendres, 19 de juliol del 2013
Desembarcarà el PSOE a Catalunya?
FRANCESC DE CARRERAS.- En un mitin de fin de campaña, Montilla le dijo a Zapatero: “José Luis, te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya”. Cuando uno adopta el lenguaje del adversario, expresando ese amor a una comunidad imaginaria propia de los nacionalistas, es que ha renunciado, quizá sin saberlo, a sus principios y, por supuesto, a convencer a sus votantes. Por este camino anduvo el PSC y así está ahora. Pero en lugar de aprender la lección y rectificar el rumbo, su actual primer secretario, Pere Navarro, acentúa todavía más las diferencias y pretende que los diputados de su partido en el Congreso no estén sometidos a la disciplina de voto en el grupo parlamentario.
Rubalcaba, un líder cada vez más cuestionado, accedió en principio a las peticiones del PSC pero, bajo presión de sus principales barones territoriales, ha debido rectificar. El nuevo protocolo que debía regular las relaciones PSOE-PSC se ha aplazado. En su lugar se ha aprobado un Comité Permanente de Relación Política, es decir, se ha institucionalizado lo que tácitamente ya existía. Las cosas, pues, están como estaban.
El problema del PSC en Catalunya es que, para complacer a su ala nacionalista, se ha situado en tierra de nadie y va camino de perderlo todo. Hasta sus adversarios –CiU y ERC– se alegran de sus posiciones frente al PSOE. En cambio, la mayoría de sus habituales votantes están desconcertados porque cuando se disponen a depositar su papeleta en las urnas no saben ni a quiénes votan ni qué es lo que votan. ¿Votan al PSC, votan al PSOE?
dimarts, 16 de juliol del 2013
dilluns, 15 de juliol del 2013
Llista d'alts càrrecs de la Junta imputats pels ERO fraudulents
Consejeros de la Junta(Via)
Magdalena Álvarez: ex ministra de Fomento, ex consejera de Hacienda de la Junta de Andalucía entre 1994 y 2004 y actual vicepresidenta del Banco Europeo de Inversiones (BEI)
Antonio Fernández: ex consejero de Empleo de la Junta de Andalucía entre 2004 y 2010. Antes, desde 1995, ocupó el cargo de viceconsejero en este área y, desde el año 2000, la vicepresidencia del Instituto de Fomento de Andalucía (IFA) que otorgaba las ayudas.
Viceconsejeros de la Junta
José Salgueiro: ex viceconsejero de Economía y Hacienda de la Junta entre 1990 y 2004
Antonio Vicente Lozano Peña: viceconsejero de Presidencia de la Junta y ex director general de Presupuestos entre 2002 y 2009
Justo Mañas: ex viceconsejero de Empleo de la Junta entre 2010 y 2012
Gonzalo Suárez: ex viceconsejero de la consejería de Ciencia, empresa e Innovación de la Junta
Jesús María Rodríguez Román: ex viceconsejero de Ciencia, Empresa e Innovación de la Junta
Agustín Barberá: ex viceconsejero de Empleo entre 2004 y 2010 y número 2 de Antonio Fernández.
Interventores
Manuel Gómez Martínez: ex interventor general de la Junta de Andalucía
Juan Luque: interventor delegado de Empleo desde 2008
Secretarios Generales Técnicos de Consejerías
Antonio Estepa Giménez: ex secretario general técnico de la Consejería de Hacienda
Juan Francisco Sánchez García: ex secretario general técnico de la Consejería de Empleo entre 2000 y 2004
Javier Aguado Hinojal: ex secretario general técnico de la Consejería de Empleo entre 2004 y 2008
Lourdes Medina Varo: ex secretaria general técnico de la Consejería de Empleo entre 2008 y 2012
Directores Generales
Buenaventura Aguilera Díaz: ex director general de Presupuestos de la Junta desde 2009
Miguel Ángel Serrano, Jacinto Cañete, Antonio Valverde, Antonio Lara y Francisco Mencía: todos ellos ex directores generales del Instituto de Fomento de Andalucía (IFA) o la Agencia de Innovación y Desarrollo de Andalucía (IDEA), organismo que sustituyó al IFA.
Francisco Javier Guerrero: ex director general de Empleo de Andalucía entre 1999 y 2008 y encargado de firmar los expedientes de las ayudas de los ERE
Juan Márquez: ex director general de Empleo entre 2009 y 2010 con Antonio Fernández como consejero.
Daniel Rivera: ex director general de Empleo desde 2010 hasta su cese en 2012
Pablo Millán y Juan Vela: ex directores de Finanzas del IFA
Delegados provinciales de la Junta de Andalucía
Juan Rodríguez Cordobés y Antonio Rivas: exdelegados de Empleo de Sevilla
Los más destacados de los restantes
Carlos Leal Bonmati: director del bufete de abogados sevillano Estudios Jurídicos Villasis
Juan Francisco Trujillo: fue durante nueve años el chófer de Francisco Javier Guerrero
Juan Lanzas: el exsindicalista de UGT y "conseguidor" de los ERE.También están imputadas la esposa, la cuñada y la suegra de Lanzas.
Ismael Sierra: cuñado de Lanzas
Antonio Albarracín: ex director general de Vitalia, consultora que habría recibido comisiones como mediadora en los ERE
Eduardo Pascual y María Vaqué: exadministradores de Vitalia
José González Mata: dueño de la consultora Uniter, que obtuvo comisiones.
Eduardo Leal del Real: testaferro del caso de los ERE
Juan Francisco Algarín: testaferro del caso de los ERE
Y hasta 93, el resto
divendres, 12 de juliol del 2013
La Tunisia laica no s'arronsa
Diada nacional del petó. D'aquesta manera, a través de Facebook, milers de joves tunisians es van concetrar en una plaça de la capital per a petonejar-se públicament.
dijous, 11 de juliol del 2013
La nòmina multimilionària d'Adolf Todó
El web Directa publica l'exclusiva amb aquestes paraules:
"Fem públic el document sota clàusula de confidencialitat del Consell d'Administració de Caixa Catalunya amb data de 26 de març de 2008. Hi consta l'acord que garantia un sou mínim de 600.000 euros anuals per Adolf Todó –que l'any següent es va incrementar fins els 800.000 euros– i que, sumat a les condicions de jubilació i a diversos plusos i dietes, suposava que al llarg de 7 anys el seu compte corrent es veuria incrementat en un volum de 20 milions d'euros.
En aquella reunió, presidida per Narcís Serra, es va advertir a tothom que el contingut de l'acta era "de caràcter confidencial a tots els efectes". Abans de prendre la decisió es va encarregar un informe a Hay Ibérica SA, una consultora externa experta "en recursos humans i retribució a directius". El raonament emprat per dotar d'una nòmina tan elevada a Todó fou que, segons Hay Ibérica SA, la mitjana de sou dels alts directius d'empresa és de 699.000 euros anuals.
No es fa cap referència, però, a la delicadíssima situació financera de l'entitat i a l'agreujament del context de crisi econòmica.Tampoc es parla de l'esclat de la bombolla immobiliària, una circumstància oficialment reconeguda per aquelles dates. El que més sorprèn de l'acta que avui coneixem és el nom de tots i cadascun dels sotasignants que amb el seu vot van segellar la nòmina multimilionària.
En nom de CiU hi va assistir Estanis Felip i Montsonís, pel PSC Joan Echániz i Sans, i per ICV hi era present Maties Vives i March. CCOO estava representada per Josep Alonso i Roca i per Genís Garriga i Bacardí, i per la UGT sotasigna l'acta Sara Cardona i Raso. Els contractes es van aprovar per unanimitat, i no hi consta cap vot particular. Oficialment no tenien un sou, però les dietes per assistir a les reunions del consell d'administració pujaven als 40.000 euros per persona i any, que també rebien els representants de partits polítics i sindicats."
dilluns, 8 de juliol del 2013
Egipte avorta la deriva islamista
Els que confonen la democràcia -el poder de la majoria- amb la llibertat i l'Estat de Dret no poden entendre el que ha passat a Egipte. I això és així perquè conceben la democràcia com una finalitat -i no com un procediment- en que la voluntat de la majoria no només decideix qui governa sinó com governa.
Pel contrari, la democràcia liberal distingeix entre el procediment per canviar els governs sense violència a través de les urnes i la finalitat de l'Estat de Dret o Estat Constitucional que consisteix a impedir que el poder del govern depassi la frontera que garanteix els drets i llibertats dels ciutadans, especialment de la minoria.
Dit d'una altra manera, els democratistes o republicanistes creuen que la majoria a les urnes legitima el poder a aplicar el seu programa polític, sigui el que sigui. Liberals i constitucionalistes, pel contrari, pensen que la manera d'accedir al govern no modifica per ella mateixa la naturalesa del poder i que, per evitar derives autoritàries, el govern no ha de poder fer el que vulgui, tot i tenir l'aval de la majoria.
Els primers, doncs, primen qui ha de manar, mentre que els segons prioritzen com ha de governar. Aquesta distinció, aparentment academicista, confronta dues concepcions del poder, la llibertat i la democràcia, completament oposades.
La primera, concep el poder com un instrument revolucionari, de transformació social, que ha de permetre la construcció de la utopia. La segona, defensa que el govern no ha de dir a la gent com ha de viure ni que ha de creure i que el poder s'ha de limitar, d'una banda, a garantir els drets i llibertats dels ciutadans perquè puguin viure segons les seves conviccions i, de l'altra, a gestionar de la manera més escrupulosa els serveis comuns que la societat hagi delegat al govern.
De la mateixa manera que un Estat de Dret disposa de policia per reprimir la delinqüència, també disposa, o hauria de disposar, de mecanismes per impedir la deriva totalitària del govern. Això és el que va passar a Xile, on el Parlament va denunciar el trencament de la legalitat per part del govern d'Allende i va demanar la intervenció militar (llegir editorial de The Economist). La responsabilitat moral i penal de Pinochet no és per haver destituït Allende sinó per haver imposat una dictadura militar enlloc de restituir la normalitat constitucional.
A Xile, la crida a la intervenció militar es va fer per evitar que la democràcia derivés en una dictadura castrista. A Portugal, en canvi, els militars van donar un cop d'estat -"El cop d'Estat democràtic" del que parla Ozan O. Varol, al Havard International Law Journal- per derrocar la dictadura i instaurar la democràcia. Un any després de la revolució dels clavells del 25 d'abril del 1974 es convocaven les primeres eleccions lliures i, des d'aleshores, Portugal forma part dels estats democràtics del món.
És Egipte un cas similar als anteriors? La deriva islamitzadora del govern de Mursi, l'autoatribució de poders excepcionals en la figura del president, les modificacions Constitucionals unilaterals, justifiquen a bastament la intervenció militar. Tenint en compte, però, la història dels últims seixanta anys a Egipte, des de l'enderrocament militar del rei Faruk al 1952 pel Coronel Gammal Abdel Nasser al de Hosni Mubàrak al febrer de 2011, la incògnita no és tant si la destitució de Mursi és o no un cop d'estat com saber si la intervenció de l'exèrcit portarà a una democràcia constitucional o a una nova dictadura militar.
ADDENDA.- L'entrellat del cop d'estat egipci
Pel contrari, la democràcia liberal distingeix entre el procediment per canviar els governs sense violència a través de les urnes i la finalitat de l'Estat de Dret o Estat Constitucional que consisteix a impedir que el poder del govern depassi la frontera que garanteix els drets i llibertats dels ciutadans, especialment de la minoria.
Dit d'una altra manera, els democratistes o republicanistes creuen que la majoria a les urnes legitima el poder a aplicar el seu programa polític, sigui el que sigui. Liberals i constitucionalistes, pel contrari, pensen que la manera d'accedir al govern no modifica per ella mateixa la naturalesa del poder i que, per evitar derives autoritàries, el govern no ha de poder fer el que vulgui, tot i tenir l'aval de la majoria.
Els primers, doncs, primen qui ha de manar, mentre que els segons prioritzen com ha de governar. Aquesta distinció, aparentment academicista, confronta dues concepcions del poder, la llibertat i la democràcia, completament oposades.
La primera, concep el poder com un instrument revolucionari, de transformació social, que ha de permetre la construcció de la utopia. La segona, defensa que el govern no ha de dir a la gent com ha de viure ni que ha de creure i que el poder s'ha de limitar, d'una banda, a garantir els drets i llibertats dels ciutadans perquè puguin viure segons les seves conviccions i, de l'altra, a gestionar de la manera més escrupulosa els serveis comuns que la societat hagi delegat al govern.
De la mateixa manera que un Estat de Dret disposa de policia per reprimir la delinqüència, també disposa, o hauria de disposar, de mecanismes per impedir la deriva totalitària del govern. Això és el que va passar a Xile, on el Parlament va denunciar el trencament de la legalitat per part del govern d'Allende i va demanar la intervenció militar (llegir editorial de The Economist). La responsabilitat moral i penal de Pinochet no és per haver destituït Allende sinó per haver imposat una dictadura militar enlloc de restituir la normalitat constitucional.
A Xile, la crida a la intervenció militar es va fer per evitar que la democràcia derivés en una dictadura castrista. A Portugal, en canvi, els militars van donar un cop d'estat -"El cop d'Estat democràtic" del que parla Ozan O. Varol, al Havard International Law Journal- per derrocar la dictadura i instaurar la democràcia. Un any després de la revolució dels clavells del 25 d'abril del 1974 es convocaven les primeres eleccions lliures i, des d'aleshores, Portugal forma part dels estats democràtics del món.
És Egipte un cas similar als anteriors? La deriva islamitzadora del govern de Mursi, l'autoatribució de poders excepcionals en la figura del president, les modificacions Constitucionals unilaterals, justifiquen a bastament la intervenció militar. Tenint en compte, però, la història dels últims seixanta anys a Egipte, des de l'enderrocament militar del rei Faruk al 1952 pel Coronel Gammal Abdel Nasser al de Hosni Mubàrak al febrer de 2011, la incògnita no és tant si la destitució de Mursi és o no un cop d'estat com saber si la intervenció de l'exèrcit portarà a una democràcia constitucional o a una nova dictadura militar.
ADDENDA.- L'entrellat del cop d'estat egipci
Subscriure's a:
Missatges (Atom)